Ja fa dos anys que hi vaig ser, però la tornada a L’Auditori dins el Centenai Bernstein per poder gaudir de la complexa Missa que Leonard Bernstein va escriure als anys 70 del segle XX, una setmana després de què el Liceu programés la seva operetta Candide, era obligatòria. L’obra que va compondre Bernstein com a decisió purament personal trenca totalment amb tota la litúrgia i les formes convencionals d’aquest tipus de composicions, i tot i que conté els passatges que han de ser-hi (Kyrie Eleison, Sanctus, Communio, Gloria, Agnus Dei…), aquí el compositor nordamericà es serveix d’una obra musical orientada més al teatre que als auditoris, per a orquestra i cor però també per grup de jazz i cantants estil Broadway, intèrprets i fins i tot ballarins per esquerdar el dogma i usar la pròpia Missa per qüestionar-se la fe en Déu des d’un desig imparable de voler-hi creure i no trobar-hi raons.
La figura del reverend (l’esplèndid baríton William Dazeley) amb la celestial veu del jove Mateu Ribó eren el contrapunt dogmàtic dins d’una obra on els cors Madrigal, Lieder Camera amb el cor infantil Amics de la Unió nedaven excel·lentment entre les aigües del format establert i la música “protestant” més broadwayana, encapçada pel genial Cor de Teatre.
Una obra complexa des del punt de vista compositiu però també des del punt de vista de l’espectador, on els continus canvis de registre i l’escenificació teatral trenquen el ritme constantment durant les 2 hores que avancen sense cap descans entremig, en un clar missatge de què la crisi de fe és latent i plena d’obstacles i impediments per desenvolupar-se “com hauria”. Sens dubte els aplaudiments finals d’una sala Pau Casals de L’Auditori són el senyal que el talent dels músics, i sobretot de l’excel·lent feinada que va fer el director Clark Rundell dirigint els 4 cors, els dos solistes, l’OBC i el grup de jazz-rock de l’ESMUC, van ser d’un nivell altíssim. Sens dubte una obra que cal presenciar, molt actual en els nostres temps.